Feia dies que pensava dedicar la glosa del dia de santa Llúcia a la vista, o, més exactament, als ulls. I no és que d’aquesta màrtir en sigui gaire devot, si m´hi he familiaritzat una mica és per dues coses que s’hi relacionen: la fira dels pessebres que s’organitza cada any als vols de santa Llúcia, i la capella que té dedicada, ja quasi a fora de la catedral, en la que m’agrada aturar-m’hi. Però que se la representi amb un platet amb els dos ulls ho trobo de mal gust, tot i que sigui una evocació de la tortura que segons la llegenda la santa sofrí, abans de ser decapitada en la persecució de Dioclecià, segle III.

La idea d’esriure sobre els ulls se m’ocorregué perquè m’han operat de cataractes, després de mesos d’examinar-me la vista. He tingut moltes estones per pensar en la meravella que és aquest òrgan. Per mi, és la porta d’entrada, o la finestra més rica que tenim per percebre el món exterior, base del nostre pensament. Els ulls, quan funcionen, és com el dia, tot es veu clar, mentre que la ceguesa em fa pensar en la nit.

M’impressiona la sensació que tens d’entrar en l’interior de les persones, quan els mires fixament els ulls. La sensació de veure-li no sé si dir l’ànima, o el seu interior, o el seu “jo” profund, encara que tot el cos i fins els vestits ens permeten endevinar com som. Just divendres passat en entrar en una botiga del carrer Sicília del Fondo l’home que em despatxà em digué, tot i que jo anava tapat amb una gorra i la mascareta: “Em sembla que a vostè els conec… Pels ulls… No ès el Jaime?”

Feia més de cinquanta anys que no ens havíem vist!