Avui és el dia de la Constitució, una més de les dates patriòtiques d’Espanya amb les que m’he anat entrebancant al llarg del calendari, després dels tres Año de la Victoria: el Dia de la Raza, el Dia de la Hispanidad, els Dos de Mayo… fins que, mort Franco, els seus hereus i els tímids partits democràtics van inventar el dia de la Constitució Espanyola. Moltes  de les persones que havien patit la dictadura franquista van acollir-la com un mal menor, i amb l’esperança que s’obrís una porta a la democràcia.

Jo vaig votar-hi en contra, amb la gent  més activa del barri del Fondo. Fins vam improvisar una representació a la plaça del Rellotge (coneguda com la Plaça Roja), en la que, enmig de cartells amb consignes de votar-hi en contra, un noi de la JOC, el Carles Olivares, enfilat en una cadira alçà una gàbia on hi havia una cadernera i n’obrí la porteta i la va alliberar.

Sempre, arreu del món, els Estats s’han revestit amb la Llei per justificar polítiques nefastes. La Llei es presenta com una cosa sagrada i qui hi va en contra és declarat culpable, se l’empresona i, sovint, se’l mata. Però afortunadament també al llarg dels anys he viscut les festes totalment contràries a l’exaltació de les Constitucions, com a norma de la conducta dels ciutadans. Jo he viscut sempre la llibertat proclamada per Jesús de Natzaret, convençut que l’home no es deu a la Llei sinó que és la Llei que s’ha d’acomodar a les persones.

Ho vaig respirar just ahir en la visita que vaig fer a l’Espai Trafalgar, on s’exposa una selecció de pintures murals del famós grafiter Banksy.