Penso en la liquidesa amb la que els mitjans de comunicació ens donen les notícies. L’important, per als qui ho programen, és l’audiència: quanta gent segueix el seu mitjà. Poso dos exemples: l’erupció del volcà de Palma i les operacions de salvament d’Open Arms. Va haver uns dies que cada dia ens parlaven dels naufragis i de l’operació de salvament, com també hi ha hagut uns dies que cada dia ens explicaven què feia el volcà de l’illa de Canàries.

Bauman parlava de la societat líquida. Les coses es miren superficialment, tot ocorre molt de pressa, sense aturar-se a pensar i a incidir profundament en la realitat. Això els mitjans de comunicació però és que la liquidesa, la superficialitat és la característica de la societat d’avui. Passa també, per exemple, en la política. Com que les eleccions sovintegen tot l’interès està en guanyar vots. No en promocionar les persones, no en ajudar que els ciutadans esdevinguin cada dia més cultes, més responsables, més creatius.

Com amb tots els problemes amb els que ens afrontem la solució és pensar. Reflexionar. I parlar. Que els ciutadans pensem per nosaltres mateixos, i que fem sentir la nostra veu. Un cop més, la consigna dels ecòlegs: treballar localment per canviar el món global.

Qui, però, es preocupa perquè els ciutadans i les ciutadanes parlin –amb el desig d’escoltar-los?