Fa poc més de dos mesos que soc a la Residència i ja hi ha hagut cinc defuncions. És natural, en una residència de vells i velles; la gent hi ingressa en l’última etapa de la seva vida, encara que el nom amb que es bategen aquests centres sol ser un eufemismes que en disfressa la realitat. En canvi recordo que quan era jove, en acabar les classes de Teologia a la universitat Gregoriana de Roma, els dos mesos que ens donaven per preparar l’examen final de llicenciatura en lloc de venir a casa vaig anar de capellà a una residència religiosa d’ancians d’Auronzo di Cadore (les Dolomites), que duia el nom ben explícit de il tramonto (la posta del sol), nom que al visitar-la molts anys després, ja l’havien camviat.

Els funerals solen fer-se als tanatoris, generalment a la manera clàssica, amb una missa o les pregàries rituals, i l’aspersió de la caixa amb aigua beneita. Tot i l’emotivitat que viuen familiars i amics els funerals no deixen de ser un acte fúnebre, perquè la mort és vista com una desgràcia. ¡Que diferents les morts d’avui –amb comptades excepcions– de les morts antigues! Amb els avenços tan grans de la medicina la defunció del malalt es rep com un fracàs.

Anys enrere la mort es vivia com un fet natural. Les famílies i les caes estaven preparades. Venia el capellà, els familiars eren al costat del llit del malalt, es resava i es llegien els textos del llibre d’una bona mort, Era com un comiat! I com que en molts pobles el cementiri estava adossat a la parròquia, quan la gent els diumenges anava a missa passava a tocar dels seus difunts, i era com si no haguessin marxat del tot. I ni que la fe en el més enllà fos dèbil o borrosa, el sentiment de que estavan a prop, mantenia la creença de que continuaven vius..

Si la mort mentre vivim es té present, i en parlem com d’un fet natural i acceptat, la  frase “fins sempre” que solem dir, ¿no tindria tot el seu sentit?