La glosa d’ahir en la que parlava de com la mirada pot deformar les coses que veiem, en comentar l’exposició de l’espai Volart, m’han recordat unes paraules del papa Pau VI, que tant vaig admirar quan estudiava a Roma. Es referia a la dificultat que experimentem quan volem expressar un pensament, o un sentiment, perquè el recorregut que va del pensament a la boca –deia–, o del cor als gestos, és molt llarg.

Això en ell que, a més de ser un gran pensador dubtava molt, i sol passar a les persones reflexives i sobretot en les d’una rica vida interior, mentre que en moltes d’altres es queden de seguida en el que veuen i senten, i els arriba a l’ánima. Gent que reacciona en blanc o en negre, perquè a la seva paleta no hi entren els grisos.

Quants cops he dit a més d’una persona que esperi a contestar, que reflexioni, que les paraules i els gestos tenen diferents significats. Un diamant neix envoltat de carbó i un cop net, per adonar-te de la seva bellesa l’has de mirar donant-li voltes, perquè li entri la llum. Com deia el gran filòsof Immanuel Kant, els sentits ens traeixen: són un filtre que capta la superfície dels objectes, la superficie externa de tot, però no l’interior profund, molt més ric. Per això Kant advocava a favor de la saviesa, a la que s’hi arriba no pel raciocini sinó per la contemplació.

Com en els pous, és del fons i de vetes llunyanes que ens arriba el coneixement de les coses.