Ja fa cinquanta anys que Pau Casals va dir a l’ONU que ell era català. Havia compost l’himne de les Nacions Unides i acabava de transportar al cel, amb la seva música, un públic que era la flor i la nata de la política mundial. Tenia noranta-cinc anys, se’l veia debilitat per l’edat i, sobretot, trist, enyorat, indignat! per haver de viure a l’exili, en ple franquisme, per ser catalanista. Sense que estigués previst, se li concedí la medalla de la institució política més important del món, i hagué de pronunciar un discurs. Va ser llavors, quan li va sortir de l’ànima “I am a catalan”.

Català! I què en sabia aquella gent, de què era Catalunya? “Avui Catalunya –els va dir—és una província d’Espanya. Però Catalunya va ser la nació més gran del món. La primera que basà la seva identitat en la pau”. Han passat cinquanta anys i Catalunya continua sent una província d’Espanya, oprimida, explotada i no reconeguda com la nació que Pau Casals enyorava i reclamava. I com respon el govern espanyol davant de la voluntat del poble català de poder decidir què vol ser?

No respon. Mentre la Guardia Civil feia sentir el seu crit de guerra “a por ellos”, el president Pedro Sánchez, mentre reprimeixen tot independentista que aixeca el cap, ens diu amb veu mel·líflua que és l’hora de pacificar una Catalunya “barallada i dividida”, i per fer-ho crea una taula de diàleg en la qual –diu i rediu– que del referèndum i de l’autodeterminació no se’n podrà parlar. Quina barra! Doncs nosaltres “som” catalans! I sí, farem el diàleg però des del carrer i, confrontant-nos intel·ligentment amb Espanya, forçarem que el tema sigui la nostra independència.

I que Europa ho vegi!