La consagració del monjo Manel Gasch com abat del monestir de Montserrat ha reunit en la muntanya de Montserrat molts fidels, i els representats més conspicus de l’Església catalana i del govern de la Generalitat. Hi eren els bisbes i els abats catalans, els superiors dels ordes religiosos i el president de la Generalitat amb una pila de consellers del seu govern. Un fet, aquest, que posa de manifest la importància que té per Catalunya el monestir de Montserrat.

Feliçment! A mi m’esborrona pensar el mal que podria haver fet si, un cop acabada la guerra, en lloc dels benedictins catalans s’haguessin instal·lat al monestir religiosos d’un orde llavors molt espanyolista, com pretenia el cap de l’Estat, Francisco Franco. Afortunadament dos antics monjos –un d’ells el futur abat Escarré– es van avançar i van ocupar el monestir. Sembla que Manel Gasch seguirà la línia dels seus antecessors, sobretot la de l’abat Cassià Just, tan estimat i tan enyorat. Seguidors del gran sant Benet, fidels a la terra i a una Església compenetrada amb el poble i amb l’evangeli.

Quina sort tenir al cor de Catalunya la muntanya de Montserrat, l’estoig monumental i incòlume de la molt venerada i estimada imatge romànica de la Mare de Déu que, segons la llegenda, es negà a baixar a la plana, per fer de la prodigiosa muntanya el seu tron. D’aleshores ençà, són milions els devots que hi pugen. Gent de Catalunya i gent de tot el món. Creients i no creients. El sol fet d’acostar-se al monestir ja és enlairar-se, i veure l’espectacular muntanya, assistir a les solemnes i sentides celebracions, escoltar els escolans… ¡tot en honor de la Moreneta!, no deixa de convertir els visitants en pelegrins  i d’apropar-los en certa manera al cel.

Amb Montserrat comença la nostra història –cantem amb el Virolai–. Comença i ens ajuda a mantenir-la viva.