Al WhatsApp on escrivim una colla d’amics, quan els vaig desitjar una bona entrada a la tardor i en cantava les excel·lències d’aquesta estació, l’amiga Marina va afegir que tot i anar cap a l’hivern, la tardor ens ofereix, encara, unes flors molt belles… Jo havia acompanyat el meu missatge amb la fotografia d’una flor d’uns arbustos que hi ha al pati-jardí de la residència. Una altra amiga em va dir que el seu nom era hibiscu, i altres amics van comentar que és una flor preciosa.

Aquí, a la residència, cada dia solc passejar per aquest pati i contemplo els hibiscus, uns arbustos carregats de flors, unes color vermell intens, unes altres rosades i unes terceres d’un violeta pàl·lid. I quina sorpresa, la meva, avui, en descobrir que n’esclatava una d’un color groc intens, un dels colors que més m’agrada.

Aquest fer de la natura, aquest seguir el seu ritme, impertorbable, jo diria aquesta fidelitat a unes lleis fixes mentres que a nosaltres tantes coses del dia a dia ens deconcerten, per poc que ho meditem t’omple de pau i serenor. En aquest sentit recordo el lema que acompanya l’escut que es troba a l’entrada de la cartoixa de Montalegre, a Tiana, “crux stat dum volvitur orbis”, que vol dir que mentre el món dona voltes, la creu es manté inalterable, lema que m’ha recordat sempre la cançó de Jimmy Fontana “Il mondo gira, gira”, i que ho entenc com una referència al neguit, que tot s’ho emporta, mentre que “la vida” veritable, allò que és important, roman sempre.

Que una cosa tan senzilla com una flor que avui és, i demà ja no, ens faci pensar en el valor de la vida, és una meravella.