He estat veient la cursa “l’Olla de Núria” a TV3, més de dues hores veient córrer els atletes nois i noies, joves i grans, i contemplant l’esplèndid paisatge de les muntanyes vistes  molt de prop, des de l’helicòpter que seguia els corredors. Els primers com gaseles i alguns nois i algunes noies com si en les pujades perdessin un tros de la seva ànima. A les baixades tothom corria, sense deixar mai de vigilar per la por de topar amb un pedragot o de relliscar en trepitjar l’herba humida.

Jo no sabia què admirar més si l’esforç titànic dels atletes, o contemplant les meravelloses vistes del cercle muntanyós, amb muntanyes gegantines de forma i color diversos i, de tant en tant, amb les blanques vetes de neu congelada.

La carrera com la imatge de l’ideal grec de l’home (i en certa manera una mica també, de la dona) de la Grècia clàssica, amb un cas atlètic i amb l’esperit despert (o, al dir dels romans, amb la mens sana in corpore sano. I les  muntanyes com la imatge del mós amb pujades i baixades i trossos plans com el sender que fem mentre vivim. stra vida.

La cursa “l’Olla de Núria” l’ha pogut veure el món sencer. Una cursa modèlica, una cursa meravellosa.