A finals de maig vaig comentar el projecte de l’Església barcelonina de concentrar les parròquies d’una població, o d’un sector parroquial, en una de sola de manera que de les dues-centes que hi ha actualment en quedarien una quarantena. Una mesura més resistencial que no pas un canvi d’un nou enfocament pastoral. Una manera de sobreviure davant l’escassedat i envelliment dels capellans, la disminució de les persones que van a missa i la disminució de l’aportació econòmica que rep de la gent.

¿Per què l’Església no aprofita aquesta davallada tan gran per preguntar a què es deu? Jo, els temples parroquials els sostindria com a llocs de trobada dels creients i, alhora, com espais oberts per qui busqui un espai de silenci enmig del tràfec urbà, i a horaris convinguts els dedicaria a activitats culturals i socials. Els temples són de la gent, són patrimoni i element identitari dels pobles, que els han aixecat i mantingut durant molts anys, molts durant segles.

Però l’Església com la comunitat de creients hauria de plantejar-se com, més enllà de la pastoral de manteniment, surt del temple i entra en plena societat per contribuir a transformar-la. I no –només o principalment– desenvolupant obres de caritat o beneficència (que sempre la col·loquen en un pla de superioritat), sinó acompanyant les persones de bona fe que treballen per la dignificació de la persona humana i, sobretot! empoderant els indigents: més en la línia de Vicenç Ferrer que en la de la Madre Teresa de Calcuta.

Una Església que evoqui la humaníssima imatge de Jesús de Natzaret que, a Déu, el veia en les persones i en les creatures que poblen el món.