La situació política actual no m’agrada gens. Em desconcerta: com si Catalunya es rendís i demanés perdó, esperant que l’amo –el govern espanyol, representat per l’enverat Pedro Sánchez– ens tracti bé.  L’escena d’ahir amb el president de la Generalitat movent-se discretament en la trobada del món de l’Íbex, de La Vanguardia i de l’Estat espanyol la vaig trobar trista i inquietant. I que just ahir aparegués l’escrit de l’Oriol Jonqueras tan servil acabava de tenyir el panorama d’uns colors molt foscos.

Diumenge ja vaig veure al diari ara aquest tomb que Esquerra Republicana intenta imprimir al procés independentista. Esther Vera –directora del rotatiu– acabava el seu llarg article Obrir portes amb aquesta frase: “El govern espanyol i la majoria independentista catalana tenen l’oportunitat de fer política […] L’alternativa és un pols etern d’impotències”. ¿No havien dit que això del diàleg era una eina a la que s’ha d’arribar un dia o altre, però que a les bones potser no s’aconseguiria mai,  i que calia mantenir viva l’altra via, la de la unilateralitat, la de la confrontació intel·ligent, la que protagonista l’exili?

Jo tinc dubtes sobre quina via ens portarà a la la República, però de la que menys em fio és la d’aquest diàleg que ens proposa el PSOE, i que fa seu ERC, amb tant delit. Per això dic que em desconcerta, que no m’agrada i que rebutjo que ara Jonqueras condemni la unilateralitat, que qualifica d’indesitjable. A la portada de l’ara s’avança l’editorial, reproduint la frase que afirma que el diàleg “és la única eina”.  Menys mal que Toni Soler en l’última pàgina ho esmena: “És la suma de tots els actius, la seva complementarietat, el que configura la capacitat d’incidència del moviment”.

Total que ho visc com si la Generalitat renunciés a la independència; almenys per deu o vint anys…