Mig superat el confinament, porto ja unes setmanes amb el ritual habitual dels meus diumenges:  em llevo d’hora i vaig a esmorzar al Bakery&Coffee / Vivaldi, que és a l’inici de la Rambla on  arribo des de la punta oposada, on visc. Hi vaig amb el diari, ara compro  l’ara per espiar com la gent d’ERC difon la seva política; una manera, a més, de conèixer altres punts de vista i de no tancar-me en els meus.

Després vaig al parc fluvial. M’agrada molt caminar-hi trepitjant la gespa, ara verdíssima. M’aturo per contemplar la munió d’humils floretes que treuen el caparró, flors d’un blanc immaculat, o d’on groc com l’or, o d’un blau intens…  I m’agrada veure l’incessant fluir de l’aigua que va cap a mar, o mirar riu amunt: l’horitzó llunyà, on s’alça el turó de Montcada que, segles enrere, feia de vigia, coronat per un castell que Jaume I va escriure que era inexpugnable.

Aquests diumenges són el meu “Dia del Senyor“. I la meva missa. Una missa que comparteixo amb la gent que hi acut (encara que ells no ho saben): els ciclistes, els homes grans que han convertit el passeig en la ruta del colesterol, seguint el consell del seu cardiòleg de caminar. Les moltes parelles, els nois i noies que fan esport. I no segueixo cap rúbrica, tampoc faig cap sermó. I en lloc de pa i de vi, hi ha el riu, el cel tan blau, les innocents orenetes, els ànecs de coll verd, les entremaliades gavines… I l’herba tan densa, tan tan verda, tan acollidora…

Total, un besllum del Déu que Jesús el Natzarè veia en la bellesa del món!