Era amb el David al Xòcala, comentàvem la seva recent interpretació al Sagarra de l’obra Gurugú, i em deia que ara li agradaria fer una obra sobre la Santa Coloma d’avui, de com ha crescut, del canvi que ha donat respecte de la ciutat suburbial del Pla Popular, de la seva relació amb Barcelona i, molt particularment, de l’actual migració provinent de països tan diferents i, culturalment, tan llunyans al nostre.

Quan de sobte veiem un espectacle insòlit: una núvia de blanc pujant per la plaça cap a l’Ajuntament on ja la deuen esperar pel casament. Pel lloc i pel vestit la imatge m’ha xocat. I just ara, que sembla que estem sortint de la pandèmia: com una imatge de la força de la vida, que així que pot s’obra camí, sempre endavant.

Casar-se no deixa de ser un acte de fe en el futur. I un encetar un camí enmig d’una societat que el demà no el fa gaire fàcil, sobre tot a la gent senzilla. Per això m’ha colpit la imatge. La núvia i la seva família poden passar moltes dificultats, les circumstàncies d’ara no són tampoc les més apropiades per celebrar una boda. Però la noia tira endavant, i a més, guarnida, perquè casar-se és una festa.

Que li vagi bé!; penso que si ella somriu a la vida, la vida li somriurà.