Impressionant, el film Balandrau l’Infern glaçat. La història de deu persones que d’excursió a la muntanya un dia assolellat i tranquil fan una matinal fàcil però es troben amb un canvi brusc de la naturalesa, i la sortida se’ls converteix en una lluita contra la mort. La història la conta Josep M. Vilà. Una reconstrucció d’un fet que t’atrapa i et situa a tu mateix en la baralla agònica que van viure. Pujaven cap al cim amb la seva companya, la Mònica, un grup de cinc amics. Només se salvà ell, els quatre companys van morir en la tragèdia més gran que ha passat al Pirineu, en la que perderen la vida vuit persones.

Vilà narra que al cap d’una estona d’ascensió tranquil·la van veure que el cel s’enfosquia i que la temperatura baixava molt. Llavors van decidir girar cua i baixar cap els cotxes quan, sobtadament, una fuetada de vent el tirà a terra, s’alçaren i una segona fuetada els tonrnà a abatre, s’alcen, caminen i de nou i més fortament i ja ininterrompudament el  torb els fueteja amb una pluja de gel, de neu i de pedres. Amb prou feines poden seguir, la boira és espessísima, no es veuen, no poden avançar plegats, ell ho fa amb la Mònica fins que que acaba perden les forces i els dos cauen, i ja no s’alcen en tota la nit. La Mònica mor. Quan a ell el salvin s’assabentarà que els companys també han mort.

El testimoni de Josep M. Vilà és impactant: d’una banda, l’instint se supervivència emocional molt fort, que es transforma en una mena de cuirassa, d’altra, la implacable força de la natura, el torb, la nit i, finalment, la impotència i l’afebliment, fins que perds la força i t’acares amb la mort. I la reacció, quan sobrevius, el sentir-te culpable de la mort dels companys, com si no haguessis fet prou per salvar-los. Uns sentiments que Vilà no volgué soterrar sinó mirar-los de cara, per superar-los.

I n’ ha sorit “reforçat, sóc més optimista, més amant de viure, d’apreciar el valor de la família i dels amics…” Amb el desig de “viure la vida al màxim!”