Divendres al Sagarra vaig prendre part en el col·loqui que seguí a la representació de l’obra de teatre El rey del Gurugú, text de Ferran Joanmiquel, un monòleg protagonitzat per David Fernández, actor únic que es desdobla representant un immigrant dels molts que mig s’amaguen a la muntanya del Gurugú (tocant a Melilla), i el gos Marley, que fa de guardià,i que els avisa dels atacs de la policia. Un retrat esborronador del patiment dels migrants subsaharians que en “la frontera del sud d’Europa” esperen fer els salt al paradís somiat.

Els companys del col·loqui van subratllar el drama que viuen els immigrants i la insensibilitat i la cruesa amb què els rebem. Jo vaig subratllar un aspecte que he vist en més d’un immigrant, com l’amic Mohamed de qui ahir vaig saber que va morir als inicis de la pandèmia. El que més m’impressiona és veure com molts d’ells, que no se n’han sortit, ja porten anys en la més absoluta intempèrie, derrotats, i sense ànims de tornar a casa seva. Persones que es van pansint…

Un tercer món o, amb paraules del papa Francesc, una perifèria de gent frustrada que trobem dins mateix de la nostra ciutat. I sí, els serveis socials ja fan molt a favor d’ells. Però són una mica com fantasmes, sense acabar d’arrelar al territori, on viuen com forasters. Em pregunto: per què, més enllà de l’assistència social, no mirem d’incorporar-los a les activitats socioculturals de la ciutat? Al barri del Fondo alguns d’ells pertanyen ja a la colla castellera… Jo somio que l’Ajuntament i les entitats culturals promocionin el folklore dels seus països d’origen dels migrants, i s’aprofiti la Festa Major per donar-los protagonisme, coronant una feina duta a terme al llarg de tot l’any.

Una Festa Major vistosa, rica, original… i, alhora,  integradora!, d’uns migrants que la pobresa aïlla i els fa sentir forasters.