Avui fa un any de la mort del meu germà Manuel. Una mort envejable, sense patir, amb els seus sempre al seu costat i ell fins fent agradable la seva partença explicant que seguia l’ocell blau i que feia un llarg camí cap a un món molt bonic, però completament desconegut. I ho va viure, com qui diu, anticipant-se a la joia d’un final feliç escoltant un cop i un altre, fins a l’últim dia, l’impressionant al·leluia de Leonard Cohen.
És, d’un altre costat pels qui continuem aquí, una desaparició tangible, un buit: sembla que va ser ahir que va marxar! I encara més d’un vespre penses que et trucarà, o tu anaves a trucar-li, per fer-li una pregunta… I perquè costa que allò que ell deia d’estar tancant carpetes, s’hagi acomplert i hagin quedat realment closes per sempre.
Però com diu la gent, “sigui on sigui que ara ell estigui” ens queda el seu record. I les coses que va fer. I els fills i els nets: la vida!, el torrent de vida que com l’aigua que raja d’una font, a mesura que baixa muntanya avall creix, i es converteix en un riu cabalós que va a parar al gran mar immutable, on tots ens trobarem.
Vida i mort. O, millor, mort i vida. En quin misteri tan gran, que ens movem!
Una abraçada tiet!
Gaudint i aprenent d’aquest fenòmen que és la vida fins el darrer instant.. com si fos el primer dia.. 😉