Dels dotze xiprerets que em van sortir un es va morir i els altres fan camí, ara com ara diria que amb prou salut. Set són fills del xiprer de casa dels amics Lluís i Mayte i quatre –els de la fotografia que encapçala la glosa– han nascut d’un xiprer de la Residència Torribera; un arbre de mena més alta i més robusta.

Tots quatre van sortir de deu llavors plantades en un mateix tetrabic i fa una setmana, tres els vaig trasplantar envoltats amb terra, i no he vist que s’hagin ressentit del trasllat. Però abans d’ahir un tetrabic em va caure i amb el cop que donà, l’arbet es desprengué de la terra i quedà absolutament nu. És com el veieu en la foto del costat, l’he replantat i no sembla que se n’hagi ressentit.

Veure’l tan poca cosa m’ha meravellat, com ja he escrit altres vegades: ¡el miracle de la vida! Que una cosa tan petita i aparent tan simple, tan esquifida, que a través d’una arrel insignificant i amb una mica de terra creixi, tregui branques, faci pinyes, es faci un gegant i es reprodueixi, sembla impossible.

No puc deixar de pensar en “el déu de les petites coses”, en la sorprenent meravella de la natura!