Ens vam pelar de fred però potser per això mateix, vam seguir, més encongits i concentrats, el diàleg, i a estones encès debat que mantenien Josep Costa i Albano-Dante Fachín. Jo seia al costat de Laura Borràs i veia com no parava de prendre notes. L’Elvira es fregava les mans i s’embolicava amb la bufanda, mentre l’Albano-Dante Fachín provocava l’autor del llibre, Eixamplant l’esquerda. Sí, li deia, l’1 d’octubre va ser un fet inesperat però en no haver tirat endavant la independència, i amb la decebedora actuació del govern aquest darrers anys, la gent ¿no ha perdut pistonada?

Em va agradar la resposta de Josep Costa. L’1 d’octubre no era un final, els polítics no s’esperaven el que va passar; la reacció del govern de Madrid i, sobretot, la resposta del poble, va crear una ruptura, una esquerda que no acabava un procés, sinó que en marcava un crescendo que no s’aturarà, fins que el poble aconsegueixi la independència. Ho vaig comentar acabat el debat amb el Josep Costa i la Laura Borràs: el poble no oblidarà mai l’1 d’octubre. Pot estar desanimat o, més que desanimat, decebut. Però si ara, o quan sigui es convoca  un nou Perpinyà, tots hi anirem, i serem encara més.

Quan un fustot ha cremat de debò, és una brasa i basta una bufarada perquè revifi!