La Cristina Puig en l’entrevista que ahir van reproduir a FAQS preguntà a l’Arcadi Oliveres com li agradaria que el recordessin, un cop que hagués mort. És una pregunta que jo m’he fet algun cop, amb la sensació que més que ser, he passat la vida volent ser.

Penso en sant Francesc d’Assís. Va moure’s molt i el van seguir i el segueixen milers de persones. Però el què ens ha quedat d’ell –almenys a mi– és la de l’home senzill que caminava pel món meravellat per la bellesa i la bondat que veia arreu, i que cantava i somreia, i infonia molta pau. Més recordat –penso jo– per l’admiració que sentia per la vida que per les obres que va fer.  

Com les plantetes o herbes que s’obren pas en un mitjà aparentment impossible, i ens meravellen per la seva senzilla belleza, per com s’han obert camí en un lloc tan difícil.

El testimoni de la força de la vida! que ens empeny sempre endavant.