Vaig seguir amb molt interés la sessió d’ahir al Parlament. Del matí fins entrada la nit. Una bona ocasió per conèixer els dirigents dels diversos partits que seran protagonistes, potser durant quatre anys, de la política de Catalunya. Discursos massa llargs i rumbosos. Molt poc diàleg. I la veritat és que jo no en sabria fer un resum, a part d’apuntar algunes impressions.

El candidat, Pere Aragonès, em va semblar un home preparat, d’un discurs fuid i oratòria fácil. Els seus adversaris ho tidran difícil, en el cara a cara; és brillant, contundent i respectuós, i sap de què parla. En l’extrem oposat, el representant de Vox. Quina mala estona que passes veient-lo i escoltant-lo! L’odi li surt pels ulls. Laura Borràs va estar bé amb les paraules que pronuncià acabada tant repugnant intervenció. Els diputats ho tindran difícil; haurien de saber rebutjar les idees però sense enfrontar-se amb ells. Batet, de Junts, no em va agradar. Mal orador, to equivocat i no aclarí per què no voten el candidat.¡Que diferent, l’Elsa Artadi una estona abans!, explicant que el problema és que se’ls fa empassar el programa sense concretar coses tan importants com, per exemple, el paper que jugarà el Consell de la República.

La Dolors Sabaté, tot i un discurs titubejant, em va agradar per la seva senzillesa, claredat i proximitat. Però encara m’agradà més la cupaire Laia Estrada: elegant i senzilla, sempre riallera i, alhora, contundent. Va dir que la no-resposta de Madrid ja la coneixem i que ens caldrà sortir al carrer i efrontar-nos amb el Govern espanyol.

Afegeixo que em sobrà l’apropiació subliminal que ERC fa del resultat de les eleccion, com si els catalans haguessin votat independencia i esquerra. Hem votat independència i pogressisme, confiant-ho als dos grans partits.