Ja fa anys que vaig veure el film de Bernardo Bertolucci L’últim emperador, que em va agradar molt perquè em permetia veure de prop la vida d’un personatge tan mític i tan amagat com la d’un emperador de la Xina. Els monarques, i no diguem els papes de l’Església católica, semblaven personatges extraterrestres. Per a mi, sobretot! el sant pare. D’ells només en coneixíem la vida pública, i amb Pius XII la mitificació assolia un grau impossible.

Va ser  amb els anys, quan el periodisme modern i els nous mitjans, especialmente la televisió, van començar-se a ficar en la vida privada d’aquestes figures, que en vam conèixer, d’ells,  l’aspecte més humà. La película de Bertolucci era com si entressis al Palau, i poguessis veure l’emperador des que era nen, fins que, amb la revolució comunista, era a la presò on vivía en unes condicions infrahumanes. ¿Què feia, com l’educaren de nen, com era la seva vida privada? També hi va haver un llibre –més recent, El Papa Borgia de Joan F. Mira– que m’introduí en els intríngulis de l’apassionant vida d’un pontífex.

Ara dels monarques i dels papes– i de tothom—ho sabem gairebé tot. I fins se’n fa bromes i escarni i, sinó, que l’hi preguntin a l’emèrit. Rei per una qüestió tan anormal com tenir la sang blava; o “per la gràcia de Déu”! Just ara estic llegint l’interessantíssim llibre de Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà, que és com si amb el periodista entrés en el món en el que es mou el Papa i els cardenals, i descobrís l’impenetrable Església secreta, no amb els ulls de la fe i de la devoció, sinó amb la mirada terrenal.

 Que no és dolent, que caiguin els ídols! Al contrari: és bo veure les persones com són. Fer-te una idea de com n’és, de dolent i de bo, el nostre món.