Demà es constitueix la mesa del parlment. Hauria de ser, per als catalans,  una data festiva: la formació d’un parlament independentista, decidit a plantar cara al govern espanyol. Però les notícies que arriben no conviden a l’optimisme. Sembla que les tres forces que han de formar-ne part no es posen d’acord. Especialment –llegeixo– seria JuntsxCat, que dubta perquè no s’hauria consensuat el full de ruta.

La data coincideix en dies ben malestrucs: als presos polítics se’ls ha retirat el tercer grau i de nou tornen a estar tancats a la presó, amb la repugnant raó esgrimida pels jutges, que no s’han penedit del que van fer. A aquesta canallada s’han d’afegir dos fets més, també greus i significatius: la negativa, al congrés espanyol amb els vots de PSC-PSOE, que les llengües basca  i catalana siguin equiparades al castellà; i, el que és gravíssim –una decisió política contra la democràcia, en seu europea– la decisió de retirar la immunitat als polítics catalans exiliats.

¿Com podem arribar al parlament sense una ferma determinació de fer front a l’estat espayol, amb un programa clar i valent, seguint l’empenta de l’1 d’Octubre? La veritat és que no entenc la tossuderia de primar el diàleg i esperar que un dia Madrid arribi a un acord. I que les converses es mantinguin en el tauler dels partis, tan lluny del poble.

Ha d’arribar un dia en que la gent diguem prou, i la ruta es decideixi al carrer.