Dedico la glosa d’avui als anuncis, un tema del qual n’he parlat moltes vegades amb moltes persones, sense notar que els preocupi gaire. A mi em mortifiquen i m’hi rebel·lo. Ahir mateix i abans d’ahir: segueixo les coverses sobre un tema tan viu i apassionant com el de les eleccions i l’emissió a la televisió s’interromp una pila de vegades. O un programa de crítica i entreteniment com és Polònia: no han passat tres minuts des que ha començat que no s’interrompi per engegar-te un anunci.

Els amics i amigues els veig conformats i ho justifiquen; sense anuncis –em diuen–, la televisió, especialment la pública, no es podria fer perquè resulta molt cara. O hauríem de pagar per veure-la, –em diuen. Segur que és veritat, de fet ja la paguem una mica amb els imposos però, almenys –sostinc– s’haurien de regular. ¡Bé que s’ha regulat el tabac! I la gent quan se’n parlava deia que no es podria prohibir fumar, per exemple, als bars perquè s’arruïnarien aquests establiments. Si més no hauríem de poder saltar-nos-els, com fem quan llegim un diari: girem full!

Haver d’aguantar els anuncis potser ens afecta negativament el nostre psique perquè són una imposició que et contraria i fastigueja. Però són, sobretot, un abús, una imposició no desitjada. I un atemptat!, com tallar una pel·lícula que pertany al gènere artístic. Si més no, ¿no es podria arbitrar en quines franges de les emissions televisives i radiofòniques serien permesos, i quins programes no poder ser trossejats? Jo obriria l’aparell a l’hora que comença el programa que m’ineressa i en acabat, o tancaria l’aparell o aprofitaria la franja dels anncis per fer una altra cosa.

El meu temps és meu! És un bé escàs i ningú no té el dret de prendre-me’l, col·lant-se’m subreptíciament.