Em llevo d’hora, ben d’hora per deixar per escrit la meva reflexió la vigília del dia de les eleccions. Una reflexió que em du a la tria que he pres des de fa molts dies, i que els darrers debats que he seguit per la televisió no ha fet més que enfortir. I em va fer vessar el got fins a la indignació la mena de desembarcament amb què es van presentar ahir a Catalunya el PSC-PSOE, omplint provocativament l’escenari amb la bandera espanyola; la mateixa amb la que l’exèrcit franquista va entrar a Barcelona per la Diagoal, en el combat final per ensorrar Catalunya, al crit de “a por ellos“.

¿ERC s’oposarà als socialistes? Defensa, indubtablement, la independència de Catalunya. Però la seva obsessió primera és el partit. Volen la presidència de la Generalitat per damunt de tot, no cessen d’autoproclamar que són els únics que asseguren la victòria independentista, tot i dir i repetir que ho volen fer per la via àmplia. ¿Comptant amb qui? ¿Amb En Comú Podem i amb els Socialistes? La Jéssica Albiach els reclama el pacte, un pacte d’esquerres (!) en el qual hi entrarien amb els PSC, partits i En Comú, que no cessen d’acusar l’independentisme de dividir Catalunya, de crear odi, de pensar només en la meitat dels catalans.

Jo ho tinc clar. Ho tinc decidit d’abans i tot de l’1 d’Octubre. Votaré Puigdemont, el nostre president en l’exili, de qui no dubto que vol, per damunt de tot, la independència de Catalunya. I no em fa res que la seva via de confrontació intel·ligent, pacífica i pensant en tothom, se la titlli de màgica o de superventilada: els somnis sempre tenen un molt d’utòpic, però si rere hi ha molta gent , la màgia els afegeix entusiasme i els somnis acaben realitzant-se. ¿No ho diu el cèlebre cantaotor, que “escoltem el vent”?

Quan demà dipositi a l’urna el sobre amb el meu vot, ho faré pensant en una Catalunya moderna, justa, solidària, bonica, per a tothom!, mogut per l’amor i no per l’odi.

ENS DEIXA JOAN PUJOL

Avui al migdia al tanatori de Santa Coloma hi ha l’acomiadament de l’amic Joan Pujol, un colomenc entranyable, espòs de l’estimada Remei Martínez. Sembla que era ahir quan vaig ser a casa d’ells. Una conversa llarga. La Remei amb la seva vivesa simpàtica i alegre, ell amb la dicció reposada de l’home amb els peus a terra, de conviccions simples i fondes. Em parlà de la necessitat d’un món més just, per superar els desequilibris de la nostra societat, que submergeixen tantes persones en la pobresa. Fill de família pagesa, li agradava recordar aquests seus orígens, i de quan Santa Coloma era un poble rural, i ell vivia en una humil casa de pagès. En Joan, com la Remei, com molta gent del poble antic, donen a Santa Coloma un especial caliu, que en preserva l’amor a la terra i a la seva gent. Avui li diem adéu. Però el seu record queda per sempre més entre nosaltres.