Ahir vaig sembrar quaranta llavors de xiprer en quatre tetravics, que tindré  a l’ampit de la finestra, fins que els plançons siguin prou grandets per trasplantar-los en testos més grans, a l’espera del seu destí definitiu, el Turó  del Pollo. Això si neixen!, i ja veurem quants en surten. El darrer cop que vaig sembrar-ne, de cent llavors només en van néixer quaranta i d’aquests xiprerets només en sobrevisqueren dos, que ara ja fan molt de goig en la terrssa de la casa d’una meva amiga.

Ara he mirat de fer-ho més bé: la llavor –treta del super-esbelt xiprer que plantà en Lluís Prat on viu– la vam agafar  ja ben entrat l’hivern i, un cop al meu pis, l’he tigut unes setmanes a ple sol. Un cop que he vist que s’obria n’he tret les llavoretes; 120! Petitíssimes! Tant, que sembla impossible que d’elles puguin sortir uns arbres que poden arribar a fer trenta metres d’alçada. N’he seleccionat les més grandetes i n’he plantat quaranta, deu en cada tetrabic.

I ara a esperar! Em fa il·lusió, perquè en aquets dies que la pandèmia i el  confinament semblen sumir-nos en un adormiment letal, estar pendent de l’eclosió de la vida será un lenitiu fantàtic. Pedent del sol, de l’aigua, de la mica de terra on les petites llavors són a punt de viure el miracle de l’eclosió de la vida.

Llavors d’un dels arbres més bonics i simbòlis, conegut en llatí amb el nom de cupressus sempervirens: arbre sempre vigorós.