No sé què diran les persones que  titllen l’independentisme català d’aberració inacceptable, argüint que va contra la Constitució i que, per tant, és il·legal. En el meu llibre Laetus dies hic ja vaig escriure una glosa qüestionant la sacralització de la Llei. La llei té valor, en un país democràtic, quan són els ciutadans que l’han aprovada, però també són els ciutadans que la poden canviar, quan ha quedat superada pels fets. Els clàssics ja van encunyar la norma que diu “Qui te fecit te desfecit”, qui t’ha fet t’ha desfet.

¿Què diran ara, quan Escòcia declara que farà un nou referèndum per separar-se del Regne Unit i el president Boris Johson diu que aquest cop el govern britànic no els permerà fer-lo, i Escòcia respon que el faran igualment, “a la catalana”, unilateralment?

I què passarà? Ahir vaig escoltar que un comentarista anglès deia als Matins de TV3 que el què és segur és que si el referèndum es fa, Anglaterra no respondrà com el govern espanyol, que no enviarà la policia ni farà que el Tribunal de Justícia condemni a la presó els polítics independentistes escocesos. Molts països –i molts d’ells més petits que Catalunya—han aconseguit la independència a principis del segle XX!

La independència (igual que l’unionisme) es pot refusar per raons polítiques i sentimentals, però condemnar-la és absolutament antidemocràtic. El poble té tot el dret del món de decidir!

n o t a: us recomano que llegiu el comentari de l’Albert Fabà, en la columna del costat.