Ahir em vaig fixar en la mare de Jesús, de com mirava d’entendre el que deien d’ell persones tan importants i santes com el vell Simeó, els pastors o els mags d’Orient. Una actitud que va mantenir tota la vida perquè s’adonava que el seu fill estava tocat de manera particular per Déu, i que parlava d’una manera nova de viure. Penso que a tothom li és fàcil, contemplant l’impacte que el naixement del nen al portal de Betlem ha produït, veure el naixement de Jesús com una crida a la solidaritat i a valorar la infància i la vida.

Però és tota la vida de Jesús una crida a redescobrir una nova manera de viure, a anar més enllà de les normes socials, cercant el sentit humà de l’existència. Avui mateix en llegir ahir l’evangeli de Lluc topo en la valoració que Jesús fa de la dona, una reivindicació que encara avui a l’Església li costa molt de fer seva. En el llibre dels evangelis en italià –-Il nuovo testamento que faig servir des de fa anys, el primer paràgraf del capítol vuité té per títol “Il seguito femminile di Gesú“, Les dones que seguien Jesús. Narra que quan ell anava per les ciutats i els pobles predicant l’acompanyaven els dotze i “algunes” dones, i n’anomena tres, Maria Magdalena, Joanna i Susanna, afegint (i corregint l‘algunes anterior), que n’eren “moltes més”.

Perquè la gent entengués el que els deia inventà el que en diem les paràboles, de les quals sovint la protaginista és una dona, i en la vida de Jesús hi ha escenes bellíssimes que narren la relació de Jesús amb amigues molt estimades, com Marta i Maria, o amb dones desconegudes, com la noia samaritana que trobà al pou, a la qual, assedegat, va demanar-li que li donés un vas d’aigua. I s’hi entretingué una bona estona conversant animadament amb ella.

I pensar que a l’Església li costi tant equiparar la dona amb l’home!