La pel·lícula L’evangeli de sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini reflectia molt bé l’any 1964 la manera diferent de veure Jesús i la Mare de Déu, que començava a produir-se aquells anys. Pasolini no era creient, s’afirmava ateu, i va sorprendre que dediqués un film a Jesucrist. El mateix Irozqui –militant comunista– quan el cineasta li proposà ser-ne el protagonista la primera reacció va ser engegar-lo a pastar fang. Pasolini, que com sempre vivia amb l’ànima estripada, veia en el Jesús de sant Mateu l’home bo, l’home íntegre; i, sobretot, l’home pròxim.
L’home! I en la Mare e Déu hi veia la dona!, la mare del Jesús real. Tant és així que en les escenes finals, quan Maria ja és vella, el paper de la Verge el donà a la seva pròpia mare.
Jo sempre he tingut devoció a la Mare de Déu. Quan estudiava a la Universitat cada matí, abans d’anar a la Facultat baixava fins al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp, per oir missa a la capella de la Verge. Aquells anys en tenia una visió molt religiosa, molt sobrenatural. Però a mesura que he anat descobrint que la fe és trobar el besllum de Déu a la terra i, particularment en la gent, Maria la sento més pròxima.
I no em fa nosa la mitificació que n’ha fet el poble. A una mare—i més si és la de Jesús amic—, tots els elogis li escauen.
Sigues el primer en comentar on "Maria"