Qui m’havia de dir que passaria gairebé tot un any i que a mi em faria la sensació d’haver transcorregut només uns mesos. La monotonia fa la mateixa sensació de quan les distàncies en una autopista tot i ser llargues se t’escursen, mentre que un recorregut curt, però ple de revolts i amb el terra amb sots, se’t fa molt llarg. Però som ja al mes de desembre. A trenta dies d’acabar l’any.

I com tinc per costum, agafo el Calendari del Pagès, que tant regust té de saviesa popular. El primer que faig és mirar l’estampa que encapçala el mes, la colorejo i llegeixo el poemet que l’acompanya: “Tot principi té un final […] / Acabem, doncs, l’any com cal / i, de tot, fem-ne una ullada; / revisem el que ens fa mal, / i celebrem el que ens agrada!” Després miro quan cau la lluna plena (aquest mes serà la vigília de santa Coloma) i repasso els sants; veig que en surten de molt principals, con sant Francesc Xavier, sant Joan de la Creu, sant Tomàs Becket, la nostra patrona i els sants innocents, pobrics!, que no van tenir temps ni d’aprendre de ser bons ni dolents. I hi ha la verge Maria, i el naixement del seu fill.

Començo a pensar en muntar el meu petit pessebre. M’agrada, fer-lo, i veure’l cada dia. Me’l miro amb ulls de nen, com si contemplés el món sencer, un món també petit i abastable, que omplo d’estrelles, i faig que tots els camins vagin a la cova, i que els pastors tinguin un foc encès perquè no passin fred. Trobo que el pessebre és una mena de pregària. Tot el mes de desembre ho és. El desig de de tenir un món més senzill i més humà.

Almenys que el nou any sigui millor que aquest.