Que Arnaldo Otegi voti a favor dels pressupostos del govern espanyol m’ha estrenyat molt. Que ho faci ERC, no. Esquerra ja fa temps que es despenjà del procés i que té com a objectiu guanyar les eleccions i aconseguir la presidència de la Generalitat. L’argumentari d’ells és ben senzill: la independència –diuen– queda lluny i caldrà abordar-la amb un llarg, molt llarg diàleg; mentrestant cal atendre les necessitats de la població, que ja eren moltes i amb la pandèmia s’han multiplicat bàrbarament.
El peix al cove! De moment, tant Pere Aragonès com Gabriel Rufián es vanten de que ja han aconseguit la promesa de 2.300 milions i que Madrid deixarà de controlar la nostra economia. La pregunta pertinent és: ¿penseu que Madrid complirà aquesta promesa quan no n’ha complert cap ni una, de les moltes que ha fet? O encara més greu, ¿penseu que Espanya acceptarà mai la independència de Catalunya? Creure-ho sí que és somiar truites! I sobre els diners Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, ha dit que abans d’aprovar el pressupost que Espanya ens pagui els 45.000 milions d’Euros que ens deu!
El que és una realitat màgica és que Madrid compleixi una promesa, i que un dia (per llunyà que imaginem!) aprovi bonament la independència!
Quantes voltes qeu pega la vida, Jaume! Jo que, quan la transició no combregava massa amb tu, i penssava que eres massa pragmàtic i ara el pragmàtic sóc jo… No combrego amb segons quines argumentacions dels companys d’ERC, en donar suport als Pressupostos de l’estat, però sí que hi estic d’acord en fer-ho. M’interessa molt que es consolidi el bloc que va donar suport a la investidura i que el PSOE no giri cap a Ciutadans. La independència no està a tocar, ni ho estarà durant molt temps i mentre cal oposar-se, entre altres coses, al bloc ultradretà que inspira Vox.