Ha tornat a la televisió El Foraster i jo., que estava cansat, he pensat que El Foraster em faria passar una bona estona. Quan el vaig veure per primera vegada, fa temps, em va decebre perquè esperava que fos un documental sobre els petits pobles de Catalunya, però aquest no n’era l’objectiu, sinó acostar-te a l’ànima “bona” de la gent dels pobles, que apareix perquè el Masferrer, al mirar–los amb simpatia, fa que suri. A més, però, el programa no deixa de mostrar-nos personatges singulars de cada poble, rareses locals i vistes del paisatge.

Com el programa d’aquesta nit. Quines ganes m’ha despertat de tornar a  l’Estany i, més que per admirar el cèlebre claustre romànic, per passejar pels carrers antics, i sortir al camp, pujar a la muntanyeta de la creu i veure el panorama. Opr visitar l’espectacular mina amb la que van assecar el pantà i van guanyar una bona porció de terreny per l’agricultura.

I quina enveja m’ha fet la metgessa del poble! Abans –ha dit– a Barcelona era la cap d’un equip mèdic i amb prou feines coneixia els malalts mentre que, a l’Estany, n’és amiga i coneix tothom. Duia set dies al poble i ja s’adonà que en cas de necessitar-ho podria deixar els seus nens en la casa de qualsevol veí. La gent es coneix, i la vida li ha canviat molt positivament.

“El Foraster” és un programa molt sà que desperta en l’espectador la bondat que gairebé tots tenim en la fondària de la nostra ànima.