No recordo quina de les amigues va ser, fa temps –ja havíem creat el Club de Debats–, que en una de les sessions  en la qual el tema era “Com veus la ciutat”, una de les dones assistents va dir: “M’agrada molt viatjar però així que arribo al pont del Besòs dic ‘gràcies a Déu que ja sóc a casa’. I és que aquí m’hi trobo molt bé; no entenc i m’entristeix que els joves marxin”.

La fama de l’estimació de la ciutat de part dels colomencs és proverbial. Almenys, temps enrere. Molts cops havia hagut de defensar que els joves marxin cercant horitzons més amples. Hi ha vegades que ens dol perquè et sap greu que després de dedicar tants esforços i diners en la seva formació, al marxar la ciutat els perdi.

Personalment sempre he cregut que els nois i noies han de pensar en el món sencer, com a espai propi. I que han d’aspirar al millor. Però també he pensat que la ciutat mentre té aquí els seus fills hauria de donar-los molt més protagonisme, crear espais dedicats a la ciència i a la cultura en els quals prenguessin part, i on poguessin opinar, criticar i fer propostes. Llocs com per exemple la torre Balldovina (¡jo ho hauria fet a la Ciba!), convertits en centres d’estudis, al qual els nostres nois i noies s’hi poguessin mantenir sempre relacionats.

D’existir uns vincles, per lluny que anessin, el seu treball sempre repercutiria beneficiosament en la seva ciutat.