Ahir vaig estar més de tres hores amb l’antic fòrum-gramer Germán, per una entrevista que ha de fer pel diari Ara. Una conversa gairebé exhaustiva. Em semblava que més que per escriure-la –que sempre haurà de ser molt resumida i en menys coses se’n podia sortir prou bé– era a ell que feia les preguntes;  com qui recorre a una persona que ha viscut molts anys, per veure si troba resposta a preguntes que es posa ell mateix.

El que té de bo, quan et fan preguntes serioses, és que molts cops trobes respostes en les que mai t’havies aturat a formular-les. De fet, quan va marxar, i aquesta nit, hi he estat pensant. ¿Per què, m’he quedat tants anys a Santa Coloma després de fer rector al Fondo, i després dels anys de regidor a l’Ajuntament, i després que Fòrum-Grama plegués? I per què després que et van operar del cor has escrit tant? I per què el nom de capvespre del blog, ¿per la proximitat del final del teu pelegrinatge pel món? I una pregunta un punt angoixosa: ¿com, amb un món tan boig i tan injust pots mantenir una mirada serena, fins i tot alegre?

La conversa la vam tenir a la placeta del Pi, del barri dels Italians (o Llatí). De mica en mica el dia va anar declinant. El Germán volia prendre un cafè, els bars estan tancats, vam pujar el meu pis ell, la fotògrafa Cèlia i jo.  La Tona, la senyora de fer feines que encara era al pis, ens el va fer.  “I tu que vas estar a punt de morir, i que ara amb la pandèmia… ¿com imagines el més enllà?”

Esperaré amb curiositat a veure quines respostes dono, en l’escrit de l’Ara. Mentrestant continuaré donant-hi voltes.