Per al llibre Cinc nens. Quan érem petits he buscat una foto dels soldadets de plom, per il·lustrar les hores que passàvem jugant amb ells.  M’he preguntat per què ens agradaven tant. Fer batalles era un joc. Mentrestant vivíem la guerra de debò, més com un espectacle que com una tragèdia. Érem petits, els trets de debò eren lluny i pensàvem que les bombes que queien sobre la part baixa de Barcelona mai tocarien la Diagonal. Ens agradava, en canvi, veure els soldats al carrer, el tràfec de camions amb els soldats que es dirigien al front… Disfrutàvem estirats al terrat contemplant els combats aeris.

Dels efectes de la guerra civil en vam tenir consciència després, sota el règim franquista. Ens vam fer grans, no vam jugar més amb els soldadets de plom. I vam patir les conseqüències de la derrota de Catalunya, que no havíem imaginat. Una derrota que persisteix, que no ha acabat, que els soldats “de debò” espanyols ens volen infringir fins a anorrear-nos.

Són els sentiments que em venen amb operacions com les de la Guardia Civil, d’ahir. La detenció de tantes persones  pel fet de treballar, pacíficament, a favor de la independència de Calalunya. Som en una guerra! L’estat espanyol està obsessionat en esclafar-nos.

No sé com no s’adonen que  com més ens maltracten més ens allunyem d’Espanya.