Magnífic el vídeo del Sense ficció d’ahir, a TV3. La història d’un personatge gairebé desconegut dels barcelonins, tot i que gràcies a ell Barcelona es convertí en una ciutat moderna i respirable quan duia anys ofegada per les muralles, obligada a créixer dins del mur que l’encerclava. Havia quedat tan atapeïda d’edificis que acabà sent insalubre .

Cerdà havia nascut al gran mas familiar de Centelles, del qual acabà sent l’hereu. Per als estudis s’acostà a Barcelona i només entrar-hi se sentí oprimit; una ciutat sense aire, amb uns carrers estrets en els que el sol no hi entrava mai, una ciutat en la que les pandèmies feien estralls… I li vingué al cap la idea que se li feu obsessiva: enderrocar la muralla perquè Barcelona respirés i pogués créixer i convertir-se en una ciutat moderna. L’eixample! Carrers amples, mançanes obertes amb l’interior verd, perquè els veïns visquin en contacte amb la natura, perquè el lloc sigui sà i perquè l’espai faciliti la convivència.

El projecte triomfà però amb l’oposició dels propietaris i dels polítics que no compartien la idea tan social de Cerdà, qui, tot i ser fill d’un important terratinent, pensava sobretot en la gent humil i treballadora. L’eixample perdé gran part de la generosa ampliud somiada per Cerdà. El totxo prengué l’espai al verd de l’interior de les mançanes. I el van criticar molt, no li pagaven els emoluments deguts i, fastiguejat i decebut, va marxar a viure a Madrid. Però malgrat tot, l’eixample és l’orgull de Barcelona!

Quina lliçó! Cal recuperar el record d’Ildefons Cerdà perquè, quan passegem per la bonica Barcelona, recordem que les obres grans són fruit de somnis impossibles!