Vaig llegir fa uns dies el llibre d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla. Se n’han fet en menys d’un any vuit reedicions, el volum és relativament petit i després de la lectura apassionant però dura dels dos tomatxos de Carles Puigdemont em va semblar que novel·la em distendria. Però em desconcertà. Comença amb la frase ”Vam arribar amb les panxes plenes” i vaig continuar sense saber qui ho deien. Després en un capítol surt de protagonista un tal Hilari, en el següent, serà la Mia, en un altre quatre dones, les antigues i perseguides bruixes, o enceto un capíol amb la muntanya de protagonista, un ós o un cabirol, o la simpàtica gossta Lluna.
Un puzle que a mesura que avances t’adones que és un tot, i que el veritable protagonista és el tot: la gent, el paisatge… i ‘estreta comunió que existeix en el tot. De saber-ho en agafar el llibre, no aniries tan perdut. I sabries que cal llegir-lo a poc a poc, assaborint-lo, i entrant en aquesta comunió que tu també has viscut moltes vegades, sobretot quan vius en un lloc on el veritable protagonista és la natura. Tot escrit amb un llenguatge bonic i com sortint directament de dins, com l’aigua que baixa d’un corriol avall.
He disfrutat, i m’hi he sentit identificat i com si em trobés en el simpàtic món en el que viuen la Mia, la Cristina, el Jaume, l’Hilari. Un món transparent on les coses viuen amb una certa innocència, perquè la mirada dels protagonistes principals és neta, espontània i natural. un món en el qual tot, les pedres, els animals, les persones tenebn veu.
La vida parla i canta dintre teu i t’adones que la muntanya –la natura– i tu, balleu alhora.
Que encertat el que dius d’ aquest llibre!! És ben bé així, o jo també el visc així. L’ estic llegint; ara fa uns dies he hagut d’ interrompre’n la lectura per feina però ben aviat el podré continuar. Segueixo el teu bloc gairebé cada dia,m’agrada i molt sovint sento que expresses vivències q jo també tinc i això em fa bé. Llegir-les em fa recòneixe- les.I sento que hi ha saviesa darrera les teves paraules, aquella saviesa q deuen donar els anys quan es viu amb plenitud i bondat. I veure una persona gran escrivint diariament amb tanta fidelitat i compromís encoratja. No soc gens d’ escriure en els blogs o en xarxes socials, però avui em fa il.lusió dir- te que et segueixo, és com un retorn al que tu aportes diariament. Moltes gràcies pels teus escrits!! No soc de sta.Coloma, soc una bona amiga de la teva neboda Eulalia.Gran persona i molt estimada per mi. Núria
Moltes gràcies, Núria. Em fa il·lusió saber que ens trobem a traés dels escrits del capvespre. Sempre he cregut que les paraules, quan neixen del cor, tendeixen a crear “comunió, encara que dites a través d’Internet normalment els amics i les amigues resten invisibles. EmM reconforta, llegir el que dius perquè sovint et preguntes si algú t’ecolta. I mM’agrada coincidir amb tu. Sentir-te i saber, a més, que ets amiga de la meva neboda Eulàlia em fa molt content. Les eves paaraules –que agraeixo molt– m’ajuden a perseerar a esscriure, si puc cada dia. I una cosa: quan acabis la lectura del llibre “Canto jo…” m’agradarà saber la teva opinió. Una cordial abraçada!