Vaig escriure que cada matí repasso l’Atles de Motxilla per  conèixer més els molts països que hi ha al món. Els primers que es descriuen a l’atles pertanyen a Europa i diré que m’ha sorprès la quantitat dels que s’han independitzat al llarg del segle XX. És dir, ara mateix. En copio el llistat i l’any: Islàndia, el 1918, Noruega, el 1905, Finlàndia, el 1917, Estònia, el 1991, Letònia, el 1991, Lituània, el 1991, Bielorússia, el 1991, Irlanda, el 1921, Ucraïna, el 1991, Àustria, el 1920, República Xeca, el 1993, Eslovàquia, el 1993, Eslovènia, el 1991, Moldàvia, el 1991, Croàcia, el 1991, Bòsnia-Herzegovina, el 1992, Sèrbia i Montenegro entre 1945 i 1991, Macedònia, el 1991, Albània, el 1912.

I el més xocant és que molts d’aquets nous estats són més petits que Catalunya en extensió territorial i en nombre d’habitants. Per adonar-nos-en, poso alguns exemples del que dic sobre la població, mes fàcil de captar que parlant de l’extensió. Atribuint a Catalunya 7.500.000 habitants, en xifres arrodonides i obviant referir-me als Països Catalans, cito els següents (les xifres –també arrodonides– de l’atles referit, que és del’any 2005: Albània, 3.600.000, Macedònia, 2.100.000, Bosnia-Herzegovina, 4.000.600, Croàcia, 4.500.000, Eslovènia,  2.000.500… I acabo  amb dos estats amb un nombre exigu d’habitants: Estònia, que en té 1.400.000 i Islàndia, amb només! 300.000. Quina raó es pot adduir per negar la independència a Catalunya?

És opinió general que un dels valors més preuats del nostre Continent és la seva la riquesa en llengües i cultures que conté; un valor extraordinari en uns temps en què la globalització, tan bona per molts aspectes, té el perill de difondre de manera abassegador una única cultura, uniformitzadora, i no pels seus valors sinó pel seu predomini econòmic i polític.

En canvi, la Catalunya independent farà més rica la Comunitat Europea.