Ho va dir el gran pensador Aristòtil, “observa un ordre, l’ordre et beneficiarà”, cosa que sempre he intentat observar. En parlar-ne amb els amics poso l’exemple de la vida monàstica. Un monjo té la jornada dividida en hores. Una ora per llevar-se seguida d’un estona de pregària. Són les matines. Va a missa. Treballa tot el matí. Dina, descansa, una altra estona de treball i a l’hora sexta ho deixa tot per resar les vespre. El reglament t’ajuda a tenir les estones que calen per fer la vida que has triat de fer. El lema antiquíssim del monjo és ora et labora, prega  i treballa.

Un ordre que en la vida monàstica se t’imposa però jo parlo d’un ordre tranquil i flexible, diria “orientatiu”. Ordenar la vida com quan el pagès fa uns solcs a la terra per tal que els ceps s’arrenglerin bé i els arribi l’aigua i el sol, i les males herbes no hi creixin. Ordenar la vida perquè coses que voldria fer (com veure un film, visitar un museu, dibuixar, ordenar les fotos… tinguin un dia i unes hores. Altrament quan un llibre m’apassiona no deixaria de llegir. O abocat a l’ordinador, no faria res més dut del delit d’acabar el que faig.

Fins va bé fer una mena de calendari. ¿No és bo que cada set dies hi hagi el diumenge per descansar? Igual com sé que el dijous haig de posar la roba a la rentadora perquè divendres ve la Nona i ha d’estar a punt perquè la planxi. Un matí a la sermana dedicat a la llengua, un dia per sortir d’excursió o, si més no, per anar a Sant Jeroni de la Murtra, unes hores a la tarda per veure gent… Sense cap desfici, sinó amb un tranquil anar fent.

El llibre de la Saviesa de la Bíblia diu que hi ha un temps per a cada cosa. És cert, si te’l saps administrar.