Avui els nens i nenes, els nois i noies tornen a l’escola. Els alumnes, sinó tots, molts, hi aniran amb la il·lusió de retrobar els amics i, m’imagino, contents de sortir de la monotonia de la vida confinada. Però vull  creure que també hi van contents per la satisfacció d’aprendre coses. El poeta Jordi Pàmies escriu en un poema dedicat a la seva neta Helena, titulat L’escola, que li ve el record del pupitre antic, de la tauleta clivellada. Jo també recordo un pupitre tot ratllat amb gargots i amb algun nom, que ens feia d’escriptori, i de calaix on guardàvem les notres coses. I el petit tinter, un vaset ficat dins de la fusta… Però sobretot recordo el goig d’aprendre!

Aquest any, amb la pandèmia l’anada a l’escola és una aventura. Mai com ara s’havien dictat tantes normes, ni hi havia tanta incertesa ni tanta por per com aniran les coses. Els nens poden agafar el virus i no cal dir els mestres. I llavors què? Si se suspenen les classes, qui cuidarà dels infants?

Si sempre s’ha donat a l’escola i als mestres un valor cabdal, ara més que mai. Els futur d’un país passa en gran manera per les escoles. Per això quan Catalunya, en temps de la Mancomunitat, va viure amb la forta consciència de ser una nació, una de les coses que va primar junt amb les biblioteques va ser l’ensenyament. Però potser mai com ara, amb les Ampes, les famílies s’hi han implicat tant.

Quina emoció que sento quan veig els nens i nenes, tan tendres, anar cap el seu col·legi!