Acabo la lectura del llibre de Francesc Serés La pell de la frontera, una lectura adient a la Diada, quan davant de la insidiosa repressió d’Espanya som plenament conscients que sense la independència, com deia Salvador Espriu, “no podem ser”. I ho dic pensant especialment en a llengua, que és l’ànima del nostre poble.
Carme Junyent, la lingüista especialista en llengües minoritàries, sosté que de les 3.000 llengües que avui es parlen al món, dins de deu, de vint anys, només en quedaran 200, i que el català té vida –i com a llengua residual!—per molt pocs anys. Potser a nosaltres ens sembli una exageració. Hi ha qui diu que mai tanta gent havia parlat en català. Però només cal que pensem que a la Catalunya Nord ara amb prou feines trobes una persona que parli en català. Serés, fill de Saidí (Aragó) retrata el què està passant al seu poble. S’ha omplert d’immigrants búlgars, hongaresos, senegalesos, gambians, algerians… i els catalanoparlants cada dia són més minoritaris. I tot i la immersió (com assenyala Carme Junyent) aquests nouvinguts adopten la llengua castellana perquè el castellà s’ha convertit en la llengua franca, que els permet anar pel món i, és clar per Espanya… i per Catalunya!
Avui, Diada de l’11 de Setembre, força catalans sortiran al carrer a demanar la independència, l’any vint tornarem a ser més d’un milió. Però mentrestant, tenim una lluita a casa que l’estem perdent per la nostra flaquesa, per la nostra inconsciència i falta de compromís. Molts catalans de tota la vida i moltíssims que feliçment s’hi han tornat no s’adonen amb quina facilitat suïcida es passen al castellà, així que parlen amb una persona que no sap català, o perquè en el grup hi ha un individu castellanoparlant. L’estat espanyol, com el francès, als seus sùbdits els fa pensar que la llengua catalana és un idioma folklòric o vulgar, d‘estar per casa. O pitjor: un patoi, un chapurreao.
Només tu i jo podem donar-li la vigoria suficient perquè es converteixi en la llengua de tothom, en un país multilingüe com és Catalunya.
Em sap greu dir-t’ho però la Junyent no sap de què parla. O parla per parlar. El català (si desapareix) tardarà molts anys a fer-ho. I de fenòmens de llarga durada, com aquests, pràcticament no en sabem el què. No té cap sentit comparar la situació del català a la Catalunya Nord (o a l’Alguer) amb la de la resta de territoris del domini lingüístic. La qual cosa no vol dir que no tinguem problemes, que els tenim (reculada del valencià a les principals ciutats, socialització dels nous immigrants principalment en castellà, escassa presència als principals mitjans audiovisuals) però el català encara té un important prestigi socials a Catalunya, Andorra, una part important de les Illes Balears i comarques importants del País Valencià (Dènia, Xàtiva, una part de l’àrea metropolitana de València…) com demostra l’increment del seu ús entre pares i fills.
Molts records
Albert
Gràcies, Albert, ens ajudes a pensar. Però et pregunto si de veritat pots carregar-te tan contundentment la senyora Junyent. Jo no la conec de res ni soc entès en qüestions lingüístiques, i si he llegit l’entrevista és perquè Vilaweb l’aconsella. Però sí que penso que si no posem remei, si la República Catalana no arriba aviat i opta inequívocament per la nostra llengua, cada dia es parlarà menys. Francesc Serés en el seu llibre “La pell de la frontera” (ell és de Saidí, la Franja) escriu que “el castellà és la llengua franca entre gent que ve d’arreu”, i qque el foratera sembla ser ell. Jo no sési la senyora Junyent és doctaa en la matèria,peròa mi m’ha fet pensar!