Demà serà l’11 de Setembre, una diada que cada any espero amb delit, i aquest encara més perquè fa temps que estic convençut que qui portarà Catalunya a la independència és la gent, i ara, decebuts com estem dels partits polítics, aquesta creença és més forta que mai. I amb els estralls de la pandèmia viure amb el poble aquesta fe en el demà, és més necessari que mai.

Però jo demà no aniré a cap manifestació de les que hi ha convocades. Ni a la de Santa Coloma. Crec que amb l’amenaça del covid-9 haig de primar la responsabilitat cívica i fer cas a l’admonició que ens fa el govern de la Generalitat i els responsables de Sanitat de no sortir de casa, si no és per una necessitat imperiosa. A més, l’ANC ja adverteix que les persones més vulnerables no prenguin part en les concentracions que es faran. A part de l’imperatiu sanitari hi ha la conveniència de donar exemple per enfortir les persones que dubten, d’aquestes mesures tan necessàries per frenar la pandèmia.

Però demà no és el demà “absolut”, el demà no s’esgota en unes hores, el nostre Demà en majúscula és sempre. És el dia onze, i el dia dotze, el retze… i cau en el mes de setembre, en l’octubre, en el novembre… Cada dia és demà. Perquè el que ens obra el futur és l’estat d’ànim, és la il·lusió, és la fe. És la nostra disponibilitat de treballar, indesinenter, per el demà en el que creiem.

Ho diu meravellosament bé el poeta segarrenc Jordi Pàmias: “La terra, un dia, serà / tal com l’haurem somiada…”