Temps de confinament però qui pot fer-ho s’escapa, o, previsors, s’han confinat a l’Empordà o abans  van marxar al pueblo on porten ja dos mesos. Llargues vacances inesperades i potser temps per fruir de la família i del dolce far niente dedicant-se plenament a coses per les quals s’acostuma tenir poc temps. Però també tinc amics i amigues que ara també estan confinats lluitant i mirant d’esquivar les seqüeles que els ha deixat la infecció.

Jo soc a casa seguint tant com poc el consell del govern i dels responsables de Sanitat: “No sortiu de casa si no és per una cosa molt important. Quinze dies d’extremar la vigilància. Però fent un viatge més lluny, pels camins de la memòria. Escric el que potser serà un llibret sobre quan els meus germans i jo érem petits: quan vivíem els cinc amb els pares i els avis, quan vam anar per primera vegada al col·legi, els anys de la guerra, la llarga etapa internats als escolapis, i els felicíssims anys viscuts a la masia on va néixer la mare.

M’hi vaig ficar, en aquesta aventura literària, quan ara va morir el meu germà, un any més gran que jo. Vaig prendre consciència que em convertia en l’últim germà dels cinc que érem, que quedava. L’única persona a qui els meus nebots i renebots, i qui n’estiguessin encuriosits, podria parlar-los de la nostra vida de quan érem infants, i vaig sentir la necessitat de salvaguardar-ne la memòria. I la veritat és que m’ho passo bé.

Vèncer l’oblit és una victòria de la vida.

---

 [U1]