• 

Porto uns dies treballant en un tema en el que la base és la memòria.  Es tracta d’un escrit sobre quan els meus germans i jo érem petits, del qual me’n va sortir una primera versió, escrita a raig. L’impuls de fer-ho em va venir quan va morir el meu germà Manuel. De sobte em vaig adonar que jo era l’últim dels cinc germans que quedava, la darrera persona que podia explicar unes anècdotes sobre les que els nebots i renebots de vegades em pregunten encuriosits.

El text –que em va sortir—el vaig penjar al capvespre, total una dotzena de pàgines. Passats uns dies el vaig repassaro i l’he anat completant. La memòria guarda una pila de records, com els trastos que es duen a les golfes; si hi entres un et du a un altre, i la dotzena de fulls acaben sent-ne cent. Però perquè la memòria no et traeixi has de recórrer a documents contemporanis com el calendari, els llibres de l’època, les fotos –si n’hi ha, com postals-, etc.

M’emociona el que em va dir el meu germà: a nosaltres se’ns han donat tants anys de vida 90!) perquè escrivim la memòria de la família i dels amics. Es això!, salvaguardar la memòria dels meus (dels familiars, dels amics i amigues, dels llocs on he estat…), en el que treballo. Pensar que un humil text d’avui evitarà que el temps n’esborri la memòria.

Per això demano tant als amics i amigues que escriguin: ‘scripta manent.

•