Copio el que també deia Juana Dolores en l’entrevista que vaig comentar ahir: “Hi ha tot aquest boom de visibilitzar escriptores pel simple fet de ser dones que em sembla ridícul. El pitjor que ens pot passar a les dones, a les feministes, és la discriminació positiva. Jo vaig a un recital de ‘dones poetes’ i de cinc en salvo una. (…). No em sento identificada amb aquesta nova onada de poesia feminista perquè és mentida. Perquè és màrqueting. Ser feminista és enviar a la merda tots aquells gestors culturals que ens volen ‘visibilitzar’ per ser el subjecte discriminat de moda i no per la qualitat de la nostra obra”.

Ella parla de poesia però suposo que es pot aplicar a tots els camps, on la dona ha estat molt discriminada, fins i tot quan la societat  l’ha enaltida, exalçant-la pel paper que se li ha assignat de cuidadora, i no per ser ella mateixa. No és estrany  que la dona que lluita per aconseguir la seva autonomia caigui en postures exclusivistes (que tant critiquen del patriarcat, inamb raó); una actitud que, d’altra banda, crea l’enfrontament d’homes i dones en lloc d’atraure unes i altres a un treball conjunt, que afavoreixi  l’entesa, la col·laboració i el goig de la companyonia.

Jo somio en un societat paritària en drets i harmoniosa. Com vam viure en la JOC, en la redacció de Fòrum-Grama i en el gabinet del Pla Estratègic Santa Coloma  2000… Unes activitats en les que la direcció tant va recaure en dones com en homes, fent equip am els companys i companyes i amb un funcionament esplèndid. Avui el màrqueting exigeix que qualsevol iniciativa social porti l’etiqueta de feminista. Jo penso que li aniria millor dir-ne humanistes, i mirar de moure homes i dones perquè amb les seves qualitats (que en tenen tantes les dones com els hms), es lliuressin de debò a fer la societat més humana, que les persones de bona voluntat  volem.

¡L’home i la dona nous, i la terra nova!

• 

Mor l’Alfred Mata

M’assabento de la mort de mossèn Alfred Mata, que havia estat rector de la parròquia de Sant Joaquim. Sabia que estava molt delicat. Darrerament, abans de deixar Santa Coloma, ja tenia dificultat per moure’s. Però venia amb il·lusió. Personalment vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi força en passar a encarregar-me del full parroquial, que fins que la vaig agafar se la duia ell. Va dimitir-ne perquè haver d’anar a Badalona –que era on llavors s’imprimia– li era massa pesat. Però no la deixà del tot, sobretot vigilava que les seves notes sortissin tal com les havia editat sempe, sobretot que no faltés el dibuix del cérvol. Teniem punts de vista força similars i abans de deixar la parròquia em convidà que anés a l’Escola de Teologia per parlar sobre el testimoni cristià, avui. Vaig poder veure l’estima que li tenien les persones de la seva humil parròquia. Segur que el recorden i, que ara, encara comptaran més amb ell.

•