Quan vaig arribar a les 400 pàgines del llibre Entre l’infern i la glòria em vaig detenir i vaig decidir escurçar la lectura: en lloc de seguir pàgina rere pàgina fins a les 1.000, llegiria només els capítols que em quedaven dels 17 dedicats a la malaltia i mort de Verdaguer. El llibre té per canemàs aquests capítols i, complementant-los, hi ha la resta de pàgines, dedicades a la seva vida: la infància, els inicis literaris, els viatges amb el vaixell de la companyia naviera del marquès de Comillas, l’estància al palau Moja, les excursions pel Pirineu, el trencament amb el bisbe…

La biografia, tan detallada, m’ha interessat moltíssim, m’ha fet conèixer l’home en la seva vessant de creient i de poeta. Però al mateix temps m’apassionava l’evolució i desenllaç de la seva malaltia i de la lluita política que es congriava al seu entorn. I, acabades les 400 pàgines primeres, el què passava a l’entorn del poeta m’atrapava de tal manera, que la història de la seva vida em perdé inerès; vaig decidir anar directe als capítols que em quedaven, sobre l’evolució de la malaltia i del desenllaç de la lluita entorn seu, fins a l’últim capítol de 9 de juny de 1902, que és quan Verdaguer mor.

Capítol a capítol, talment com si em trobés a la Vil·la Joana i veiés tot el què hi passava. He assistit a les consultes dels metges, he vist el gran nombre de persones que pujaven a veure el malalt i com s’infiltrava la política, les trifulgues dels seus amics de la Lliga de la Lliga perquè l’Ajuntament de Barcelona i els seus amics de la República no fessin seu el famosíssim poeta, organitzant-ne el sepeli i i administrant el seu llegat literari. Mossèn Cinto se n’adonava i patia molt però, tot i la seva extrema debilitat, s’imposà, i va fer prevaldre els valors humans per damunt de les idees polítiques.  

Llegir aquests capítols ha estat com si jo estigués a la Vil·la Joana amb mossèn Cinto i el veiés morir. I la seva figura se m’ha fet enorme.

•