• 

Fa ja molts anys vaig ser a Folgaroles, el poble on va néixer mossèn Cinto, i em va fer il·lusió recórrer el petit món de la infància i joventut de Verdaguer. El camí s’inicia a l’església parroquial on el Cintet va rebre el baptisme, i s’enfila cap a la molt propera ermita de la Damunt, on cada matí acompanyava a missa la seva mare, dona molt piadosa que compartia amb el seu marit la il·lusió que el nen fos capellà.

De l’ermita a poca distància s’arriba a l’ermita de Sant Jordi Seslloses, on Verdaguer va celebrar la seva primera missa, a la que la mare va assistir i va dir-li que era el dia més feliç de la seva vida. Pocs mesos després moria. Verdaguer, en el sermó del funeral “var ressaltar l’enteresa amb què havia acceptat la mort prematura de cinc dels seus vuit fills i adreçant-se al seu pare va dir: ‘S’ha apagat la veu estimada que m’adormia al bressol, l’amorosa mare que amb la seva llet  em va inculcar l’estimació de Déu i em va fer mamar la poesia’. Recordava la mare ensenyant-lo a ell de resar, narrant-li rondalles i cantant-li cançons populars”.

Acabes el recorregut a la Font del Desmai, on el jove Verdaguer es reunia amb una colla d’amics lletraferits que es van constituir en l’Esbart de Vic i d’on, dut per la poesia, encetaria un vol que el duria molt lluny. Estant a Bilbao quan ja treballava pel marquès de Comillas morí el seu pare. Quan arribà a Folgaroles ja l’havien enterrat. “Al migdia, se’n va pujar tot sol a l’ermita de la Damunt, delerós de dedicar al seu progenitor una íntima recordança. Des d’allà veia el camp de la masada de Torrents que en la infantesa, quan pujava amb la mare a aquell paratge, contemplaven ros de xeixa, crescuda amb la suor del pare” i que l’alimentà a ell –va escriure- “amb la sang de les seves venes”.

Si la vida de Verdaguer es pot sintetitzar amb el calze i la lira, la font primordial en sòn, sense cap mena de dubte, els seus pares.  

• 

• 

Racó de mossèn Cinto, inagurat per les festes de l’any 1945, centenari del naixement del poeta i cinquantenari de la seva mort. Relleu del sembrador, obra de Manolo Hugué, que representa el pare del poeta escampant la llavor damunt els camps, com massèn Cinto escampava els seus versos en el cor de la gent. Així ho diu un pema seu: “Un dia del meu pare en la vessana / a solc i a eixam sembrava el sègol d’or; / després, seguint la Musa Catalana, / també sembrí, però sembrí en lo cor”.

•