Mentre em feien la transfusió de sang vaig tenir temps de llegir la novel·la de Justein Gaarder, un llibre força breu que es llegeix molt bé: ben escrit i l’ànim suspès perquè et posa davant d’una decisió extrema que ha de prendre el protagonista, que no es resolt fins a arribar a les últimes pàgines. La novel·la la definiria de bonica i profunda, alhora que afegiria que és senzilla i poètica.
En síntesi, som davant del quadern que escriu un home que, arribat a la seixanta, la seva doctora li comunica que té una malaltia degenerativa que el reduirà a l’extrem de no valdre’s per si mateix, i que li queden pocs anys de vida. Davant d’aquesta revelació el seu món, feliç i molt bonic, se li enfonsa. Aclaparat, fuig a la cabana que van comprar ell i la seva encantadora esposa, situada en un lloc perdut, a la vora del llac brillant. I s’aboca al quadern on els membres de la família quan hi pugen anoten les seves impressions.
Un evocació de l’enamorament, anys enrere, de la noia amb la que es va casar. Una evocació del fill, de la jove, de la neta. Un comiat a una vida plena i il·lusionant, alhora que és una reflexió sobre temes tan profunds com el sentit de la vida, amb el rerefons de l’admiració pels meravellosos descobriments de l’astrofísica i, al mateix temps, per la bellesa de les petites coses que ens fan feliços.
Hi he trobat un fons en el que em sento molt bé: la consciència de la comunió universal, el sentir que tots formem part de l’Univers.
El Tao dels antics xinesos ja ho diu, “tot és u” Fa relativament poc la ciència moderna ha descobert que el 99,98% de l’Univers és format per hidrogen.. segons la teoria del Big Bang aquest hidrogen universal es contrau i s’expandeix. En aquest procès se n’hauria anat esquarterant aquest 0’02 fins a esdevenir la resta de les coses que en formem part. Tot és u.. Aquests dies sóc als Pirineus amb la Lucero. Visitar les capçaleres de les valls i contemplar com roca, aigua, aire i vegetació conviuen i es relacionen és, d’alguna manera per a mi, contemplar el naixement del mateix Univers.. Els dos, també, ens en recordem de tu aquests dies. La mestressa de l’hotelet d’Alins i el Sr Josep, el seu home, m’han preguntat per tu. Has fet parròquia aquí 😉
Oh,que bé, Francesc, quin goig em dona que hagueu tornat a Alins! I que bonica l’expeiència que m’expliques que vius en ser a les capçaleres dels rius, on contemples” el naixement de tot. I t’aadmira la força,l’armonia, la bellesa i la complemenarietat de tot… La cosntatació que tot és Ú. La nostra tasca és a partit de la multiplicitat amb què vivim pas a pas la nostra vida, trobar l’Ú. És el camí d’Itaca, és el “món molt bonic” del que el Manuel(el tiet Manuel)deia que s’hi encaminava, elsndarrers dies de la seva molt llarga vida. Una abraçda, Francesc a tu i a la Lucero!