Fa dies que no dedico cap glosa al tema polític i no és que hagi perdut la fe en la independència sinó que m’importa molt poc el què en diuen els polítics i la majoria de tertulians. Segueixo creient fermament en el poble, convençut que quan es presenti l’ocasió sortirem i guanyarem. Però avui hi ha la conjunció de dues xerrades al FAQS, que m’insten a parlar de política: l’entrevista amb Enric Millo, i l’esntrevista amb dues persones que coneixen bé qui va muntar el GAL.
M’ha interessat perquè he pogut veure el que fa temps que penso. Amb la gent del govern de Madrid i amb la majoria de tertulians és inútil dialogar, perquè parteixen de la idolatració de la llei. I veig massa tertulians que, fins i tot simpatitzant amb l’indepenentime, en lloc de rebatre aquesta fe en la llei, semblen quedar subjugats pel pes de la llei, com el ratolí a qui els ulls de la serp el paralitza.
Just aquests dies llegeixo una vida de Mussolini de 800 pàgines que mostra amb una claredat meridiana com els feixistes arriben al poder mitjançant la violència i entren al parlament, perquè un cop assolit el poder legal, podran imposar-se en nom de la Llei. L’altra intervenció del FAQS ha estat un altre exemple, horrorós, de com qui ostenta el poder pot arribar a muntar una organització criminal, emparat per la llei, com ha estat el cas de Felipe González i el dseu govern, amb la creació dels GAL.
Fer de la llei la norma suprema de la política és una fal·làcia. Tots els governs, fins els més corruptes, actuen sempre a l’empara de la sacrosanta Llei .
Per ampliar aquesta reflexió copio a sota l’escrit que dedico al tema en el capítol 11 del meu llibre LAETUS DIES HIC, dedicat a la inependència de Catalunya. I ho aprofito per dir-vos que si algú vol el llibre el trobarà a la llibreria Carrer Major, de Santa Coloma (Tel. 933 85 58 42).
La insostenible sacralització de la Llei
Em sorprèn la contundent defensa que es fa de la legalitat, la mena de sacralització de la llei. És cert que una llei aprovada democràticament té un valor molt alt, del qual n’està mancada la llei imposada per un govern dictatorial. Les monarquies, per exemple, han fruït de l’àurea que els donava la idea de ser sostingudes per la divinitat. En la memòria tenim viu el record de les monedes amb l’efígie de Franco, on es llegia “caudillo de España por la gracia de Dios”.
Però perquè la llei neix de la voluntat popular el poble la pot canviar i fins derogar. Les lleis neixen en unes circumstàncies concretes i coses que en un moment són justes, amb el canvi dels costums i de la mentalitat de la gent poden perdre la vigència. Bastaria pensar en les condemnes temps enrere de l’homosexualitat, o dels matrimonis laics, o les que penaven l’avortament… I al parlar de la Constitució espanyola, tenir present que no tots els espanyols la van aprovar, o que potser avui no treuria la majoria.
És més: cal preguntar-nos si l’abolició de les Constitucions catalanes i la imposició de la Constitución española (Decret de Nova Planta) per la força de les armes té cap legalitat. Ara es pot al·legar que la Constitució vigent no és una imposició perquè la van aprovar la majoria dels ciutadans espanyols, inclosos molts catalans. Però ¿amb quins estira i arronses, sota quina pressió del poder “més poderós” dels partits espanyols? La Constitució espanyola, per democràtica que sigui, porta encastats els eterns prejudicis dels espanyols de ser una nació única (i castellamaa), de la qual Catalunya en seria, només, una província.
Tot plegat l’oposició a una legalitat que nega el dret de les persones a ser el que volen ser no ha deixat de créixer. I no puc evitar dir que m’estranya que en un país de forta tradició catòlica on se’ns recorda contínuament que l’home no és fet per a l’observança del dissabte (la llei) sinó que la llei ha d’estar al servei de l’home, ara, quan és el poble que reclama els seus drets, se’ns tiri a la cara la Constitució, com si fos una llei sagrada.
Sigues el primer en comentar on "En nom de la Llei"