A les sis de la tarda de dissabte 2 de maig m’ha vingut a buscar el meu nebot Jordi, que és metge, perquè aquesta tarda la Isabel, els seus fills i les seves parelles s’acomiadaven del meu germà, que ja es trobava en una situació estrema, i volien que jo també hi fos. He trobat el Manuel molt cansat, en tota l’estona amb els ulls clucs perquè li molesta la llum, encara que penso que a l’adonar-se que fa el darrer viatge s’ha replegat dins d’ell mateix, com qui se’n fa la idea i s’hi abandona.
Hem estat al seu costat i ell, encara que amb una gran dificultat, amb veu fluixa i tallada, ha estat migparlant amb tots. El tema, de des que està malalt, és repetitiu: “la sort que hem tingut de trobar sempre persones bones que ens han estimat (i ho deia referint-se especialment en les tietes Àngels i Araceli, que ens van cuidar, i en els padres escolapis del col·legi)”, “lo bonica que ha estat la nostra vida”, “el molt que ens han marcat els pares i els avis, tot i haver mort quan el germà gran encara no havia fet els nou anys”…
Després, el comiat de les parelles, una rere l’altra, i ha arribat el capvespre. Llavors l’hem acompanyat al llit i quan començava a endormiscar-se li han posat la preciosa melodia de L’Ocell blau, que va compondre per a ell el net Eloi i, després, l’Al·leluia, de Leonard Cohen, que la Isabel i les filles seguien amb veu baixa. Ja dormit m’han deixat una estona sol amb ell. He resat el Pare Nostre i li he donat la benedicció amb la fórmula tan bonica que implora que vingui a la Terra el regne de Déu, en què tots ens sentim fills i germans, units per un mateix esperit.
He tornat a casa trist però sentint, alhora, el goig de poder-nos acomiadar de qui estimem, amb l’Al·leluia: la paraula més gran que tenen les religions judeocristianes per lloar i agraïr el do de la vida.
La grandesa està en la simplicitat. Quina bellesa. El meu condol. Gràcies per compartir-ho.