• 

El meu germà Manuel porta tants dies malalt com jo de confinament. Les precaucions que se m’imposen per ser molt vulnerable a la infecció de la pandèmia em tenen reclòs a casa i no puc anar a veure’l. Però ens hem anat comunicant telefònicament i fins ens hem trobat mitjançant videoconferència, de forma que puc acompanyar-lo a estones.

És un comiat tranquil, que ens dona molta pau, i tot i ser trist perquè que un mori sempre és acabar, un estroncar-se la vida que estimes i deixar un gran buit, com que ell ho viu en pau i fins amb una certa alegria, sense patir cap dolor, fa que nosaltres ho seguim amb una conformació positiva. El veiem com si s’hagués abandonat a una mena de somni en el que ell emprèn un viatge llarg cap al desconegut, conduit per un ocell blau, amic seu; un lloc que ens diu que ha de ser molt bonic.

L’ocell blau és una figura que va inventar quan els seus nets eren petits. Els deia que es portessin bé, que l’ocell blau que ho veu tot li explicava si s’havien portat bé. Un personatge, aquest de l’ocell, que em recorda l‘ocell blau d’un conte de Charles Perrault en el que el gran compositor Piotrilix Txaikovski (que al meu germà li agrada molt) es basà, quan composà el preciós ballet La Bella Dorment. Una història que té moltes interpretacions, coincidents en la idea de que el mal que ens assetja és derrotat per l’amor. La princesa quan el príncep la besa recobra la vida.

És consolador, tan per qui se’n va com pels qui restem aquí, pensar que la mort  du a una vida més plena.

•